On són les persones?

A la sala gran del teatre de la vida, on tenim sessions continues, hem pogut presenciar, tristament, un nou exemple de com els governants, sense una tragèdia humana, no són capaços de establir o modificar les regles del joc dins de la societat. Ha calgut que algun conciutadà es tregui la vida perquè els esclaus de les forces del Mercat i del Capital reaccionin. I quina reacció han tingut? Doncs, al meu entendre, un petit moviment per fer-nos creure que han reaccionat, però que en definitiva no millora la situació, sinó que l’agreuja encara més, posposant l’agonia dels més febles.

Alhora, segueixen fomentant la discriminació entre les persones que disposen de recursos i les que no, aprovant una llei que permet que qualsevol persona que pugui comprar una vivenda, de forma automàtica obtingui el permís de residencia. I la resta de persones que no disposen dels recursos? Aquestes no tenen cap mena de facilitat per obtenir aquest permís? Com podem veure, els que realment dominen el sistema i només pensen en la seva pervivència, segueixen imposant els seus criteris, injectant diner a les entitats bancàries, no es doni el cas que el sistema tremoli, deixant de banda a les persones, sense tenir en compte que sense elles el sistema no existiria. La pregunta que em ve al cap és: si hi ha diners per injectar a la Banca, no n’hi ha per donar un cop de mà a les famílies amb problemes de finançament? No m’ho crec! I és una situació que m’irrita els ossos. Els diners hi són, però molt mal repartits, i lleis o actituds com aquestes encara afavoreixen a qui els té.

Mentrestant, a la sala petita del mateix teatre, es representa una campanya electoral a nivell local que segueix els mateixos criteris que guien la sala gran. Als cartells electorals i els eslògans que incorporen, no trobo a les persones, sinó que són un altre exemple que ens mostra que l’únic que els preocupa és quina posició ocuparan dins del sistema, quina quota de poder els donarà el poble i quina estratègia s’utilitzarà per estar entretinguts quatre anys més. Uns manipulen els sentiments i els emmascaren en la defensa del dret a decidir, fent-nos creure que ells seran els que ens oferiran ves a saber què. Els altres ens diuen que no val la pena tocar res, que el sistema ja està bé com està. A partir d’aquí, voldran que la participació en aquests comicis sigui la més gran possible, però si es descuiden les persones, com poden alhora demanar-nos el vot?

Com a simple espectador de tot el que m'envolta, trobo molt trist tot aquest espectacle, però és la funció que ens estan interpretant, en debats on els candidats es trepitgen, perdent tot tipus de serietat, i en meetings on només parlen dels altres. A qui es pensen que es dirigeixen?

Finalment, vull fer una última reflexió: Volem seguir contribuint a mantenir aquest circ, donant el nostre suport a qualsevol d'ells?

Esclaus de la diferència

El darrer film presentat pel director J. Bayona (Juan Antonio García Bayona [1975, Barcelona]), L’impossible, ens mostra una historia on les emocions es disparen tant dins com fora de la pantalla. Sense entrar a valorar la qualitat de la pel·lícula, que això ja ho faran els crítics, ni la veracitat de la historia, que en cap cas poso en dubte, vull destacar un fet que m’ha fet reflexionar durant els darrers dies. L’argument ens mostra com, desprès d’un desastre natural que provoca una tragèdia humana, s’arriben a retrobar els membres d’una mateixa família. El que m’ha fet pensar és el fet que, davant d’una situació desesperada, on el més fàcil és obtenir qualsevol altre resultat, la condició humana s’imposa per sobre de totes les altres qualitats, deixant-les de banda per bolcar-nos en l’únic que importa.

A partir d’aquí, analitzant com ens relacionem, trobo uns elements, les etiquetes que posem als altres i ens posem a nosaltres mateixos, que distorsionen moltes vegades les relacions humanes. Aquestes etiquetes, no deixen de ser prejudicis que marquen, de forma excessiva, la disposició amb la que ens relacionem. Si mirem el nostre entorn, veurem que etiquetes com la titulació professional, l’origen, la identitat, la inclinació política, les creences, les preferències sexuals, la pertinença a un grup, la posició social, entre d’altres, condicionen la forma com es relacionen les persones i fan que, ens molts casos, no es produeixi una comunicació sincera i transparent.

Aquest fet, també el constato en els mitjans de comunicació, on en funció de les etiquetes que es posen dins d’una notícia, aquesta es transmet d’una manera o d’una altra, distorsionant el fet en sí que provoca la pròpia notícia. Trobem exemples diàriament, si el fet és que s’ha produït una violació d’una propietat privada, es transmet com “... un grup d’origen romanès (etiqueta innecessària) ha entrat per la força en un pis del centre de la ciutat, on s’han endut  ...”. Què ens volen transmetre afegint l’origen de les persones? Es pretén influir, aprofitant un fet puntual, la nostra percepció sobre un col·lectiu de persones? Quan llegeixo o sento exemples com aquest, penso que hauríem de ser capaços d’eliminar les etiquetes supèrflues que ens fan desviar l’atenció del fet real.

D’altra banda, com ens explica el divulgador Punset (Eduardo Punset Casals [1936, Barcelona]) en els seus darrers llibres, l’ésser humà té la necessitat de ser acceptat i pertànyer al que ell anomena la manada, dit d’una altra manera, som animals socials, o sigui que tenim la necessitat de relacionar-nos amb altres individus de la nostra espècie. El que em sorprèn són les ganes que demostren alguns per diferenciar-se de la resta d’individus que componen la manada, creant i utilitzant les etiquetes, tot i que alhora, per naturalesa, no volen ser exclosos de la mateixa. Tot un fet paradoxal, no?

Finalment, dir que les etiquetes, que les utilitzem per classificar, ordenar i/o posicionar quelcom dins d’un grup, ens han de servir per definir, classificar i ordenar, en cap cas per condicionar les relacions entre nosaltres. Tornant a l’origen de les meves reflexions, els personatges de la pel·lícula, pel fet de sobreviure, no tenen en compte cap de les etiquetes que utilitzem dins la nostra societat, i ens mostren, des de la innocència d’un nen, com podem ajudar-nos sense destacar ni prejudicis ni diferències.