Durant
les darreres setmanes, la sensació de que la separació de Catalunya
d'España és una possibilitat real ha crescut de forma exponencial,
fet que s'ha aprofitat per dissoldre, de forma prematura i potser equivocada, el parlament català. Aquest, ajudat per la pressió
social de la manifestació del passat onze de setembre, i la
incapacitat del govern espanyol d'atendre i gestionar les seves
peticions, i que amb la seva actitud només ha fet que alimentar
encara més els sentiments nacionalistes, enlloc de buscar el consens
per establir unes relacions de cooperació entre ambdós territoris,
ens han portat a un futur proper de desconcert.
La
sobirania, definida per la gran majoria de diccionaris
com el dret exclusiu d'exercir l'autoritat suprema sobre un
territori i que no és sotmès a cap altre poder, heretada de
temps remots i que en l'actualitat no té més sentit que seguir
perpetuant-se sobre els seus territoris, encara que aquests siguin
llunyans (p.e. la corona anglesa sobre Gibraltar o les illes
Malvines, o la república francesa sobre algunes illes del Carib o de
la Polinèsia), ens mantenen en un passat imperialista i colonial que
ja hauríem d'haver superat. Exemples, propers en el temps, no ens
manquen. Els darrers afers internacionals de la defensa de la
supremacia sobre una illa al sud-est asiàtic, que ni els japonesos
ni els xinesos s'havien mirat mai, i que gaire bé provoquen un
enfrontament militar entre ambdós països, o el de l'illot, molt
proper al Marroc i de sobirania espanyola, on van arribar uns noranta
maltrets centreafricans buscant un món millor, que va fer alçar les
alarmes als dos estats veïns, són exemples clars de que seguim
essent esclaus de les antigues sobiranies.
Les
fronteres, establertes en temps anteriors, que segueixen separant les
zones sobiranes de cada estat, i que només són superades per la
globalització del Capital, són, al meu entendre, una barrera
político-social per separar-nos i mantenir el poder de cada zona. En
temps on tots hauríem de treballar pel bé comú, cercant el
benestar de tothom com a única motivació, ens permetem el luxe de
reclamar una sobirania, que teòricament ens van sostreure a
principis del segle XVIII. La falsa idea de que la secessió ens
portarà a una millor situació econòmica i social, emmascarada en
la reivindicació del dret a decidir d'un poble, només fa que
desviar l'atenció del problemes reals, una cortina de fum,
alimentada per uns anys de recessió econòmica, que només portarà
a la creació d'una nova barrera que encara ens separà més els uns
dels altres.
L'única
sobirania en la qual hauríem d'estar treballant, a tots els nivells,
és la sobirania dels drets humans. Uns drets que a dia d'avui encara
no estan reconeguts per tots els estats sobirans i que són vulnerats
amb actituds, tant arreu com al costat de casa, on es violen els
drets bàsics d'igualtat entre les persones i el dret a la vida,
sempre justificant-les en preceptes religiosos o en tradicions
culturals que ningú vol fer evolucionar.
Mentre
no superem aquests conceptes, creant i mantenint barreres entre les
persones, seguirem en el passat, un passat que no ens deixa avançar
i que l'únic que busca és la perpetuació en el temps.
