Ancorats en el passat

Durant les darreres setmanes, la sensació de que la separació de Catalunya d'España és una possibilitat real ha crescut de forma exponencial, fet que s'ha aprofitat per dissoldre, de forma prematura i potser equivocada, el parlament català. Aquest, ajudat per la pressió social de la manifestació del passat onze de setembre, i la incapacitat del govern espanyol d'atendre i gestionar les seves peticions, i que amb la seva actitud només ha fet que alimentar encara més els sentiments nacionalistes, enlloc de buscar el consens per establir unes relacions de cooperació entre ambdós territoris, ens han portat a un futur proper de desconcert.

La sobirania, definida per la gran majoria de diccionaris com el dret exclusiu d'exercir l'autoritat suprema sobre un territori i que no és sotmès a cap altre poder, heretada de temps remots i que en l'actualitat no té més sentit que seguir perpetuant-se sobre els seus territoris, encara que aquests siguin llunyans (p.e. la corona anglesa sobre Gibraltar o les illes Malvines, o la república francesa sobre algunes illes del Carib o de la Polinèsia), ens mantenen en un passat imperialista i colonial que ja hauríem d'haver superat. Exemples, propers en el temps, no ens manquen. Els darrers afers internacionals de la defensa de la supremacia sobre una illa al sud-est asiàtic, que ni els japonesos ni els xinesos s'havien mirat mai, i que gaire bé provoquen un enfrontament militar entre ambdós països, o el de l'illot, molt proper al Marroc i de sobirania espanyola, on van arribar uns noranta maltrets centreafricans buscant un món millor, que va fer alçar les alarmes als dos estats veïns, són exemples clars de que seguim essent esclaus de les antigues sobiranies.

Les fronteres, establertes en temps anteriors, que segueixen separant les zones sobiranes de cada estat, i que només són superades per la globalització del Capital, són, al meu entendre, una barrera político-social per separar-nos i mantenir el poder de cada zona. En temps on tots hauríem de treballar pel bé comú, cercant el benestar de tothom com a única motivació, ens permetem el luxe de reclamar una sobirania, que teòricament ens van sostreure a principis del segle XVIII. La falsa idea de que la secessió ens portarà a una millor situació econòmica i social, emmascarada en la reivindicació del dret a decidir d'un poble, només fa que desviar l'atenció del problemes reals, una cortina de fum, alimentada per uns anys de recessió econòmica, que només portarà a la creació d'una nova barrera que encara ens separà més els uns dels altres.

L'única sobirania en la qual hauríem d'estar treballant, a tots els nivells, és la sobirania dels drets humans. Uns drets que a dia d'avui encara no estan reconeguts per tots els estats sobirans i que són vulnerats amb actituds, tant arreu com al costat de casa, on es violen els drets bàsics d'igualtat entre les persones i el dret a la vida, sempre justificant-les en preceptes religiosos o en tradicions culturals que ningú vol fer evolucionar.

Mentre no superem aquests conceptes, creant i mantenint barreres entre les persones, seguirem en el passat, un passat que no ens deixa avançar i que l'únic que busca és la perpetuació en el temps.