Durant
les darreres setmanes, la sensació de que la separació de Catalunya
d'España és una possibilitat real ha crescut de forma exponencial,
fet que s'ha aprofitat per dissoldre, de forma prematura i potser equivocada, el parlament català. Aquest, ajudat per la pressió
social de la manifestació del passat onze de setembre, i la
incapacitat del govern espanyol d'atendre i gestionar les seves
peticions, i que amb la seva actitud només ha fet que alimentar
encara més els sentiments nacionalistes, enlloc de buscar el consens
per establir unes relacions de cooperació entre ambdós territoris,
ens han portat a un futur proper de desconcert.
La
sobirania, definida per la gran majoria de diccionaris
com el dret exclusiu d'exercir l'autoritat suprema sobre un
territori i que no és sotmès a cap altre poder, heretada de
temps remots i que en l'actualitat no té més sentit que seguir
perpetuant-se sobre els seus territoris, encara que aquests siguin
llunyans (p.e. la corona anglesa sobre Gibraltar o les illes
Malvines, o la república francesa sobre algunes illes del Carib o de
la Polinèsia), ens mantenen en un passat imperialista i colonial que
ja hauríem d'haver superat. Exemples, propers en el temps, no ens
manquen. Els darrers afers internacionals de la defensa de la
supremacia sobre una illa al sud-est asiàtic, que ni els japonesos
ni els xinesos s'havien mirat mai, i que gaire bé provoquen un
enfrontament militar entre ambdós països, o el de l'illot, molt
proper al Marroc i de sobirania espanyola, on van arribar uns noranta
maltrets centreafricans buscant un món millor, que va fer alçar les
alarmes als dos estats veïns, són exemples clars de que seguim
essent esclaus de les antigues sobiranies.
Les
fronteres, establertes en temps anteriors, que segueixen separant les
zones sobiranes de cada estat, i que només són superades per la
globalització del Capital, són, al meu entendre, una barrera
político-social per separar-nos i mantenir el poder de cada zona. En
temps on tots hauríem de treballar pel bé comú, cercant el
benestar de tothom com a única motivació, ens permetem el luxe de
reclamar una sobirania, que teòricament ens van sostreure a
principis del segle XVIII. La falsa idea de que la secessió ens
portarà a una millor situació econòmica i social, emmascarada en
la reivindicació del dret a decidir d'un poble, només fa que
desviar l'atenció del problemes reals, una cortina de fum,
alimentada per uns anys de recessió econòmica, que només portarà
a la creació d'una nova barrera que encara ens separà més els uns
dels altres.
L'única
sobirania en la qual hauríem d'estar treballant, a tots els nivells,
és la sobirania dels drets humans. Uns drets que a dia d'avui encara
no estan reconeguts per tots els estats sobirans i que són vulnerats
amb actituds, tant arreu com al costat de casa, on es violen els
drets bàsics d'igualtat entre les persones i el dret a la vida,
sempre justificant-les en preceptes religiosos o en tradicions
culturals que ningú vol fer evolucionar.
Mentre
no superem aquests conceptes, creant i mantenint barreres entre les
persones, seguirem en el passat, un passat que no ens deixa avançar
i que l'únic que busca és la perpetuació en el temps.
Ricard,
ResponEliminaComparteixo la teva visió de que estem vivint en una societat mancada de valors i de sentit comú. Jo mateixa tinc el deure, i el privilegi, d’intentar transmetre els meus valors als meus fills perquè els tinguin de referència i que a partir d’aquests ells construeixin els seus.
Lluitaré per això, però també per transmetre-li una identitat pròpia i per poder aconseguir la sobirania catalana. Una identitat nacional ben definida i ben entesa no és contrària a defensar uns valors socials i ètics.
Al meu entendre, lluitar per la defensa dels DDHH és compatible a lluitar per aconseguir l’estat propi per Catalunya. Sentiment esperonat, no només per la crisi econòmica com dius, sinó per la no acceptació d’una maduresa democràtica d’una Espanya plural, pel menyspreu, per la sentència de l’Estatut, per una llengua sotmesa, pel “café para todos”, per les sentències del TC sobre el català, pels “Ministres Wert”, pels caces F-18 que ahir ens van ensenyar les dents rasant pels Pirineus,… entre altres.
Si tota la gent de bé treballem l’educació en valors, aconseguirem això i molt més.
La polèmica està servida. Jo el concepte d' identitat nacional no el sento però el que ès evident es que tan iguals son un andalús i un català (català de la ceba, vull dir, perque catalans,així en genèric, n'hi ha tantíssims que son també andalussos) com un pastor aranès i un veï de l'Eixample barceloní... Fins on volem portar les diferències i aquesta supossada identitat nacional que, a l´hora de la veritat serveix per ben poc i més que unir sempre provocarà divisions???
ResponEliminaEn una Europa que cada cop obre més fronteres, voler-ne definir de noves és, sota el meu punt de vista, provincianisme, quedar-nos enrera d' un mon que mira al davant...
I una darrera reflexiò, aquest fet històric que tots coneguem amb el nom "reconquista" cristiana, va ser realment una "reconquista"? O directament una "conquista"? Ès evident que després de segles d' ocupació islàmica no tè cap sentit definir aquest fet històric amb un nom terme tan tan possesiu per als cristians. De la mateixa manera, no tendria cap sentit que Catalunya (en el supossat cas que volgués tornar a la situació territorial del sXV) parlès de "reconquerir" els territoris ara italians i grecs que en un moment van formar part de... la corona aragonesa!
On estan, doncs els límits físics, les fronteres, d´allò que tants i tants insisteixen en definir sentimentalment com "identitat nacional"?
Les fronteres son les de la Catalunya actual o les de fa segles? Ès més català un barceloní d' ara o un barceloní del S.xv?
mireia
Des del meu punt de vista, és un error afirmar que “unir” sempre és positiu i “desunir” i posar fronteres sempre és negatiu. O es que cadascú a casa seva no hi té parets? I passa res?
ResponEliminaJo crec que la globalització no és del tot bona i té molts matisos. O per exemple, l'aigua i l'oli no es barregen i no passa res. També prefereixo escoltar una sardana i una cançó de Metallica tal i com son, tenint clar que el Sr. Hetfield és bo fent el que fa i no tocant el flabiol.
Quan un fill es fa gran i se’n va de casa dels pares, passa alguna cosa? Que hi ha més maco que dividir una casa en dos parts, una pels pares i una pel fill que es queda prop dels pares i que formarà prop d’ells una nova família.
Més coses...les grans construccions cal fer-les amb peces fortes. Millor que cada peça, encara que sigui petita, sigui forta que no pas que tinguem peces grans però que fan figa per tots cantons.
Dit d’una altra manera, en la diversitat hi ha la riquesa i, a cops, barrejar funciona be i altres cops no tant.
El que ens mereixem els catalans, és que se'ns tracti igual que als espanyols i, perquè no, que puguem formar part d'Europa amb els mateixos drets que ells. Formant part d’Europa directament segur que ens aproparíem (uniríem?) molt més a ells i, sobretot a cultures molt properes a la nostra com la francesa o l’italiana. Ara, a Europa, som esclaus de la cultura espanyola i el senyor Aleix V.Q. ja se n’encarrega tots els dies que això continuï sent així.
Estic plenament d’acord amb l’Agnès quan afirma que no té res a veure el fet de defensar els nostres drets com a poble i, alhora, els drets humans. A mi, el meu avi sempre em deia que nosaltres som catalans i que, que hi farem, no hi podem fer més...d'espanyols no en som. Ah! ell mai deia que no fóssim Europeus.
Prou fal•làcies de divisió, provincianisme,separatisme, abisme... No ens deixem espanyolitzar!